Monthly Archives: gener 2010

Sorpreses que et dóna la vida…

Abans d’ahir va ser el meu aniversari. Conduint cap a la feina vaig veure un conegut que caminava cap a la seva, que és en una zona allunyada del poble. Sense pensar-m’ho, vaig parar i el vaig portar. Pel camí em va explicar que està molt content tot i que el que fa ara no té res a veure amb la seva professió real, més creativa. Jo li vaig dir que me n’alegrava de veritat. Quan ens havíem acomiadat, de cop va tornar a entrar al cotxe i em va fer dos petons. Em vaig sorprendre i li vaig dir que havia fet bé de fer-me’ls perquè era el meu aniversari. Al vespre, quan vaig arribar a casa, em vaig trobar aquesta planta, me l’havia portat ell! Són sorpreses que et dóna la vida que, de tant en tant, em fan pensar que potser l’home no és un llop per l’home…

Anuncis

2 comentaris

Filed under Filosofades

Avatar

No he llegit res del que s’ha dit d’aquesta pel·lícula. Segurament, com sempre, hi ha qui opina que és un producte comercial i aquestes coses, però a mi em va semblar preciosa estèticament i, tot i que té un final naïf made in Hollywood, el missatge de fons em va arribar. Quan vaig sortir del cinema, el nostre planeta em va semblar més gris i fet malbé que mai, me n’hauria anat a viure a Pandora tranquil·lament!

2 comentaris

Filed under Pel·lícules

Paolo Giordano + Mayte Martín

Després de molts dies a la llista d’espera de la biblioteca, em va tocar. Quan vaig llegir els dos primers capítols que introdueixen els dos personatges de “La solitud dels nombres primers”, vaig saber que tenia entre les mans una història de les que fan mal, que et remouen per dins i que t’acompanyen per sempre. El Mattia i l’Alice em van transportar a èpoques difícils i a situacions doloroses de la meva vida i de la de persones que conec. Vaig tornar a l’escola, a l’institut, als vestidors de la classe d’educació física i a molts dies tristos i carrerons sense sortida. En Paolo Giordano reobre les cicatrius que tots hem anat acumulant amb el pas del temps. L’únic consol, potser, saber que no estem tan sols en la nostra solitud.   

I no entenc gaire per què, però la banda sonora que m’ha acompanyat durant aquesta lectura ha estat la cançó “Por la mar chica del puerto” de la Mayte Martín del disc “AlcantaraManuel”.

5 comentaris

Filed under Llibres, Música